“Conductor sense ales” per Geor

Screen Shot 2018-10-02 at 17.25.52

“Conductor sense ales” per Geor

Conductor sense ales

Aquell dia en Jim va aixecar-se aviat i va decidir que, si no volia perdre-ho tot, no tenia cap més remei que acceptar la proposta del seu company Maurici. Tenia tota la pinta de ser el negoci més brut on s’havia ficat mai, però tot indicava que sense els diners que li prometien, no podria amb el crèdit que havia cobert les universitats dels fills. Feia la línia 21 des que un company havia hagut d’agafar la baixa i l’hi van oferir, sabent la seva situació. El 21 agafava de Colón al Prat, fent-se la Zona Franca d’una tirada, a hores d’ara ja tenia el públic ben calat, després de només una setmana. La majoria eren treballadors del port i Mercabarna, i veia molta gent passar sense picar. Mai els deia res perquè entenia la pobresa. 

Així doncs, va seguir el pla. A l’últim trajecte abans de tornar a cotxera havia d’aturar-se a la parada del Carrer número 2, on pujaria l’individu que en Maurici havia descrit com “fosc però assenyat” i que a ell no li havia quedat massa clar a què es referia. D’allà continuaria per un seguit de carrers amb noms de números i lletres, fins arribar a la parada Número 4, 126, on l’home s’acomiadaria, donaria per feta la seva feina i pujaria l’altre escollit, el que es quedaria la mercaderia i de qui rebria els diners. Aquest baixaria al Carrer K i aquí finalitzaria tot. Era un pla perfecte que semblava poc perillós de com de ben calculat n’estava. En Maurici portava fent-ho prop de dos anys i mai havia tingut problemes. Més aviat els tenia abans, i des de llavors se li havien esvaït. La naturalitat amb què ho duia a terme no sabia si el relaxava o l’angoixava més.

Repassava el pla mentalment mentre esmorzava, mentre comprava el diari i en tornar a casa. En repassava cada detall dinant els fideus instantanis que havia tingut esma de fer-se, abans d’agafar l’autobús. Tenia el mapa clavat al cap on les parades marcades se li presentaven subratllades en groc, com si dugués un gps incorporat. L’abecedari li ballava al cap i pensava en la crueltat que suposava la deixadesa aquesta d’haver anomenat amb lletres i números els carrers d’un barri que tan poques atencions havia merescut.

Va passar-se les 4 hores prèvies a l’intercanvi respirant feixugament cada cop que feia aquelles parades, gravant-se a la ment cada detall de les marquesines, dels cartrons pintats de les parades on s’indicava la línia i el recorregut, de les llaunes buides de cervesa que semblava que es quedarien a fer nit allà. La gent pujava i baixava, li parlaven, es cridaven entre ells, seien, xerraven pel mòbil, es perdien mirant a través del vidre. Escoltava com una mare renyava la seva filla per haver perdut les sabates. La nena plorava i la dona li regirava la motxilla, on duia les bambes, totes foradades de la punta i mig trencades del taló. En Jim es trobava immers en la disputa recordant aquella època anterior a la de fer de conductor, quan es va trobar el Lluís plorant perquè la mare li havia dit que no li comprarien les bambes que volia. La Mercè també tenia els ulls entelats, aquell dia, perquè també li hauria agradat poder fer-ho. De cop va tenir la sensació d’estar fent el que havia de fer, d’estar prenent la decisió encertada més enllà de si era la permesa legalment, ja que era la única que la situació li permetia prendre.

Una trucada el va fer tornar a la realitat present. Precisament era la Mercè, la seva dona, que li donava una mala notícia: la cadernera s’havia escapat. Immediatament va pensar que la Laia, la neboda, tindria un disgust. L’havia aconseguit a les Rambles, quan encara s’hi venien ocells, després de la insistència de la nena per tenir un ocellet i la negativa de la seva cunyada. Per acontentar-la, i perquè sempre li havia fet gràcia tenir una bestiola a casa, l’hi va comprar i van quedar que sempre que vingués podria donar-li de menjar. Sovint la deixaven voletejar per dins, amb les finestres tancades o pel celobert encapotat, perquè no marxés gaire lluny. Només s’havia escapat en dues ocasions: el primer dia d’universitat de la Mireia i el dia que, sense saber-ho els pares, la noia va decidir deixar la carrera. En ambdues ocasions l’havien trobada, gens lluny de casa però ben amagada entre els troncs més alts dels arbres de la vora. El segon cop no els va caldre pujar-hi, en reconèixer-se mútuament l’ocell va encaminar el vol de tornada.

Va estar pensant en la cadernera una bona estona mentre s’apropava l’hora, ja tenia un maldecap afegit a aquell dia que no sabia si recordaria amb tanta exactitud com ara se li presentava cada detall del seu voltant. Amb esgotament i uns nervis previs a qualsevol moment que ha de ser decisiu en la vida, va posar rumb al penúltim trajecte. Ja s’havia fet fosc i a l’autobús hi pujava ben poca gent, tota cansada. Ell també ho estava i no sabia si aguantaria l’esgotament emocional del següent recorregut. Calculava quants cops hauria de repetir la mateixa acció per poder dormir sense somiar en cascades d’aigua que l’engolien, en el seu compte al banc, en els números i números que ara només se li presentaven de color sang.

En aquestes estava quan es va girar al Carrer 2 i va veure l’home. Al bus hi quedava una persona, al fons i preparada per baixar. L’home en qüestió va pujar al temps que la persona del fons baixava. L’autobús quedava buit, doncs. El va mirar fixament als ulls amb una mirada que li va fer recordar la descripció que el Maurici li havia donat. En Jim, en una pregunta maldestra on deixava veure el poc domini dels codis que regien aquell negoci, li va preguntar el nom i la cara de l’home va canviar de sobte d’expressió, en adonar-se de la seva poca experiència i vàlua com a camell.

Eren ja a prop del carrer Número 4. Mentre l’home aguantava l’equilibri que la velocitat amb què agafava les corbes en Jim li feia perdre li va respondre: “Cadernera, em diuen el Cadernera”. De cop va ser com si veiés l’animal creuar la via. L’autobús llavors va fer un frenada en sec i donà dues voltes sobre ell mateix. Núvols de farina per tot arreu.

En arribar a casa, va donar gràcies al cel per haver-se apiadat d’ell i no haver-lo deixat morir aquell dia, tot i que la mort, ara, tampoc li quedaria lluny.