“Els referents literaris d’una telefonista” per Berta Coll

42114604_476811556171182_2736196540976723269_n

“Els referents literaris d’una telefonista” per Berta Coll

Aquell dia Dàlia va aixecar-se aviat i va decidir que se’n sortiria. De fet, aquest pensament l’havia despertat cada matí des que havia posat els peus a París, però aquell dia se li va aparèixer amb una disfressa diferent: vestia una corbata de color groc fluorescent i unes arracades grosses. Un bon senyal d’excepcionalitat, un bon senyal de comiat. Aquell era l’últim matí que Dàlia viuria en terres de França (demà, més lluny, segur) i no va tenir més remei que aixecar-se, mullar-se el clatell amb aigua freda i dibuixar una ics damunt del número trenta del calendari. La darrera ics, però això no volia dir que, a diferència de la resta, no fos el sinònim d’una incògnita.

Després de vestir-se i tancar les tres maletes (una per a cada mes que havia passat a París, potser?), va preparar-se per a la feina. Ai, la seva feina, quina tortura! Sovint pensava que si mai es fes un votació municipal per escollir la professió més avorrida i pesada del segle vint-i-u, tindria clara la tria: els empleats del servei d’atenció al client d’una empresa, fos la que fos. Però sempre que aquesta idea li passejava pel cap, acabava concloent que no era pas la pitjor, ni de bon tros; cada dia li permetia de conèixer, com a mínim, la veu de trenta persones. I li explicaven trenta històries, o fins i tot unes quantes més.

Aquests pensaments, tan recurrents i assumits, van acompanyar-la fins a la fleca de la cantonada. Tenia el costum de comprar-hi un croissant farcit de crema, però en aquella ocasió, prou especial, va voler-lo de xocolata. Les queixalades ho van dir tot: va fer la primera per celebrar que ja no hauria d’aguantar més aquella dona que li trucava cada dimecres a les onze per queixar-se dels serveis de l’empresa; la segona, en canvi, va ser per acomiadar, amb un deix de tendresa, aquell noi tímid que havia telefonat tres vegades per preguntar quants dies tardaríem a enviar-li el paquet que havia encarregat; la tercera —i última, que era un croissant petit— va fer-la en record d’aquella estudiant universitària que una vegada va trucar-li per fer-li una enquesta, justament perquè buscava persones aleatòries i anònimes.

Croissant ça ressemble à croix! Les croissants sont un péché!

Va girar-se, sobtada, i va sentir-se enxampada, mentre llepava les últimes engrunes, per l’emissor d’aquells crits. Va pensar, llavors, que potser el senyor tenia raó: si estar penjat a la creu és sinònim de ser pecador, potser estar penjat d’un croissant també és una actitud poc acceptable pels codis morals. I va entendre aquesta idea com un gran plaer morbós!

La conversa amb aquell senyor tan graciosament barbut va continuar sense gaires esforços. L’home, que resulta que era un pintor prou conegut, va explicar-li que sempre coincidien a la cua d’espera de la fleca i cada dia la dibuixava, d’esquenes, amb una roba i un posat diferent. Aquell dia s’havia decidit a parlar-li, i no pas sense un motiu. Volia demanar-li que fes de maniquí del proper quadre important que faria. Després de tants modellos, s’hi veia en cor. Dàlia, rient, va dir que feia tard a la feina, i que l’endemà, a la cua, com sempre, ja en parlarien.

La resta del matí va reduir-se a trucades monòtones i preguntes amb massa fonament. «Només els clients esbojarrats valen la pena», va concloure la noia. El dinar, però, va ser més entretingut. Va trobar-se amb una amiga íntima —tres mesos donen per molt—, una francesa convençuda, per menjar un entrepà. Van parlar, però els va costar dir res. El comiat té una veu massa enrogallada.

Tot i això, el dinar era l’excusa: el veritable motiu de la quedada era el concert de després. Cantava tan bé, la Louane, que Dàlia es veia incapaç d’escollir una cançó. Totes tenien brodadures (i notes de pas, és clar) i totes li sortien brodades.

Llàstima que, un cop acabat el concert, va haver de tornar a la feina. Però, de fet, només li tocava fer dues horetes. Volia que fossin especials, perquè sovint recordem més l’últim instant de les coses que tot el gruix que realment les conforma. O, potser, valia més la pena que fossin tan avorrides com sempre, així marxaria amb el convenciment de no tornar a presentar el currículum a cap feina similar.

Els petons d’au revoir ja estaven més que repartits quan el telèfon va sonar per última vegada.

—Bona tarda. Sóc un dels tres-cents quaranta-tres treballadors del servei d’atenció al client de l’empresa. Una de les tantes persones anònimes d’aquesta sala. Però no et diré qui sóc! No, no cal que giris el cap ni miris al teu voltant. No em descobriràs, perquè tothom està parlant per telèfon. Estrany, eh? Només et volia dir que fa dies que et miro, i et vull conèixer. Et faig una proposta, però no em pots dir que no. Demà, entre tres quarts de dotze i les dotze, vés a la màquina dels cafès. Seré allà, girat, i nerviós, esperant que t’inventis qualsevol història per començar a parlar-me. Tens un munt de referents, ets telefonista.

Berta Coll