En realitat què puc fer? per Mireia Bermúdez

Screen Shot 2018-09-17 at 09.52.21

En realitat què puc fer? per Mireia Bermúdez

En realitat què més puc fer?

Sé que la majoria de les persones de la meva edat no esperaran impacients un esdeveniment com aquest, però jo sí.  És d’hora, molt d’hora per ser un dissabte de principis de setembre i ja estic baixant les escales del pis on visc amb els meus pares. Calculo mentalment quant tardaré a arribar a la meva destinació, — des de la Sagrera fins al carrer València uns vint minuts, fer tot el carrer València fins a trobar el passeig de Gràcia una mitja horeta i finalment arribar fins a la Catedral vint minuts més. — Trec el mòbil i miro l’hora, un quart i mig de nou, perfecte, arribaré just en el moment que havia planejat dintre del meu cap.

El passeig està tranquil, alguns turistes perduts deambulen per la zona. Alguns encara no han dormit i altres volen aprofitar totes les hores possibles que tenen en una ciutat tan bonica com la meva. També puc observar persones esmorzant a les terrasses — potser a mi també m’aniria bé un cafè —, però el més important, les parades encara estan tancades, tal com jo buscava. M’agrada molt observar, —  en realitat què més puc fer? —. Busco un lloc on seure prou allunyat però al mateix prou a prop, per poder-ho contemplar tot.

A poc a poc, seguint el ritme dels turistes, els llibreters, editors, responsables de la Setmana van arribant. Alguns carregats de caixes que contenen llibres, altres amb somriures a la cara, sabent que serà un bon dia i que potser algun no lector habitual es pararà, comprarà i a casa llegirà un llibre en català i potser, qui sap, es convertirà en un fidel lector.  Jo ja m’hi he acostat, miro les portades, llegeixo les contraportades, sobretot dels que mai n’he sentit a parlar, parlant metafòricament. M’agrada descobrir nous gèneres, nous autors, noves maneres d’entendre els llibres.

Estic a l’expositor de l’Institut d’Estudis Catalans donant un cop d’ull al còmic d’en Pompeu Fabra que han publicat durant aquest any dedicat a ell. Quan de sobte al mòdul del davant veig un grup de joves, d’uns vint anys mirant llibres, ensenyat-se’ls entre ells, suposo que comentant els que volen comprar-se, els que ja han llegit, els que creuen que els hi agradaran. Els observo durant una bona estona i em sento com una nena petita mirant una botiga de llaminadures. La llibretera em diu alguna cosa però jo no la sento.

Que en pensaria la meva comunitat si en un moment com aquest sabés que desitjaria no haver nascut sent sorda o si més no haver pogut aprendre la llengua oral. Tant de bo ells sabessin parlar la meva llengua, tant de bo algun dia pugui comunicar-me amb persones apassionades pels llibres sobre els temes que m’apassionen. Tant de bo algun dia les coses siguin diferents.

Mireia Bermúdez