La Setmana per Júlia Alerm

Screen Shot 2018-09-17 at 10.01.52

La Setmana per Júlia Alerm

No s’ho havia plantejat, però la setmana del llibre era l’escenari perfecte per a aconseguir el que volia. Gent, distraccions, sense controls electrònics i moltes víctimes. S’aprofitava del seu aspecte, que la seva mare descrivia com a una persona a qui li podries preguntar qualsevol adreça i encara t’acompanyaria al lloc.

Robava llibres. Robava llibres sense cap motiu. O potser perquè els volia tots i pensava que tenir una edició bonica no s’hauria de considerar un luxe. I no s’ho havia pogut explicar mai per molt que ho intentés. Trobava que demanar un llibre a un amic o conegut i no tornar-lo era massa descarat. Tampoc no volia tornar-se a barallar amb les bibliotecàries sobre els punts acumulats. A més a més, volia exposar els trofeus de les seves aventures al  prestatge.  No creia que robar llibres fos una falta de respecte. És més, quan n’aconseguia un de nou hi posava la data del dia que l’havia adquirit i la ciutat (perquè escriure-hi el nom de la llibreria o de la botiga li semblava massa incriminatori). D’aquesta manera, cada cop que volia recordar de quina manera l’havia aconseguit només havia d’obrir-lo per la primera pàgina.

Si alguna cosa havia après de l’experiència era que no havia de pensar mai l’estratègia perfecta, que tots ja sabem que les coses no van mai com esperem. Però tot i així sabia que el primer que havia de fer era observar bé i escollir el lloc més adequat: hi ha preses més interessants que d’altres. Va decidir que la seva primera víctima seria la parada 35, petita, només amb una persona encarregada i envoltada de grupets que no paraven de remenar llibres i deixar-los a llocs equivocats. Es va deixar aconsellar, que si prosa poètica, que si l’autor era un nyicris, però tot i així va decidir anar a la guerra, que si aquesta història s’explica des del punt de vista de la bèstia, la gran oblidada… Els seus ulls expressaven atenció, però els dits ja començaven a acariciar els lloms llisos dels llibres exposats, esperant, expectants, el moment d’amagar-se amb el botí.

Va veure que s’acostava el president de vés a saber què, semblava que es passegés sol, de manera encantada, però si eres una mica observador podies veure els guardaespatlles 3 metres enrere analitzant totes les persones que començaven a acostar-se a ell. Tothom es deixava emportar per l’aura de la personalitat que passejava entre les parades. Tothom menys ella que, aprofitant el desconcert i comprovant que les càmeres de televisió que havien aparegut sobtadament no l’enfoquessin, s’emportava el botí cap a casa. Només sota l’atenta mirada del guardaespatlles que s’havia adonat de les seves trifulgues, però vigilar els llibres no era la seva feina, i no pensava fer cas a la petita persona que acabava d’adquirir, de forma poc legal, una bona lectura.