LA SET(DE LECTURA)MANA per Berta Coll

mare

LA SET(DE LECTURA)MANA per Berta Coll

Camino, i no puc parar d’imaginar-me una melodia. Se m’apareix de color verd, gràcies a l’esforç que faig per contagiar-me d’una mica de sinestèsia, que sempre m’ha semblat una capacitat prou sofisticada i atractiva. La lletra del karaoke que m’he muntat a la ment funciona a base de pampallugues, i, no obstant això, sóc a temps d’enxampar el vers estrella. «La vida és una meravella incontrolable», «La vida és una meravella incontrolable»!

Oloro el motiu d’aquest cant a la vida que acabo d’improvisar. Deu ser que estic a punt de posar els peus —i el cor, tot sigui dit— a La Setmana del Llibre en Català. «Ja m’ho deia la meva mare: llibres, llibres i més llibres».

La Setmana és una petita ciutat dins la gran ciutat. Les parades de llibres s’assemblen al meu paradís, les parades de llibres s’assemblen al meu infern. Tanta felicitat a l’abast i tan poc temps per abassegar-la tota! Quan veig llibres tan diferents de cantó, no puc evitar de plantejar-me la paraula «literatura». És un gran estany, que cada dia rep gotes noves, pàgines acabades d’escriure? És un trencaclosques fet a partir de peces de molts colors, de llibres que tenen més en comú que el que l’escriptor de cadascun hauria volgut?

Sigui com sigui, penso que ha de ser ben fàcil interconnectar personatges de llibres. Josafat, de Prudenci Bertrana, s’enamoraria d’alguna de les protagonistes de Mitja vida, de Care Santos? De quina? De què parlarien Aloma, de Mercè Rodoreda, i Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell? Segurament tindrien una cita memorable! El joc imaginatiu es desborda, i ara ja no hi ha res a fer.

«La vida és una meravella incontrolable» (Ricard Creus).

Charles Kinbote, el personatge de Vladímir Nabòkov, el comentarista i editor de Foc pàl·lid, s’arregla més que de costum. Ha quedat amb Curial, avui sense Güelfa, per sopar a un restaurant italià. Els minuts passen i ells, despreocupats, beuen vi i parlen. Parlen del temps, de rellotges tous i de literatura atemporal. Kinbote, que frisa per convertir el poema Foc pàl·lid en un clàssic de referència, intenta descobrir quin ingredient menja Curial per conservar-se tan bé, per no fer-se vell malgrat els anys. Ingenu, pregunta:

—Amic, què demanaràs? Ets més d’espaguetis o de pizza amb xampinyons? O potser t’estimes més menjar un plat de raviolis?

«Ja m’ho deia la meva mare: llibres, llibres i més llibres» (Renada-Laura Portet).

Astèrix arriba a Barcelona després de mil aventures. De seguida pensa que és un lloc amb encant, i s’asseu en un banc mentre espera Natàlia, el personatge de Rodoreda. Han quedat a la Plaça del Diamant. Quan Natàlia apareix, no tarden a entaular-se; que és tard, i encara que no vol ploure, és millor no allargar l’espera. Natàlia li confia el seu secret: tot i que creu que Barcelona és una ciutat fenomenal, se sent empresonada en un espai geogràfic. Astèrix riu amb timidesa, perquè pensa que ell, en canvi, no ha parat de veure món. Quan s’acomiaden, Natàlia li demana la targeta de l’advocat que va treure’l de la presó, que el va alliberar d’un espai literari per deixar-n’hi descobrir molts més. Astèrix treu, de la butxaca dels pantalons vermells, un tros de paper amb dos telèfons escrits.

Abandono el joc, que és massa esgotador, i m’assec a les escales de la Catedral. És a dir, m’afegeixo a l’escenografia (desgastada) que cada estiu converteix l’edifici, imponent però tan acollidor que fins i tot algunes oques hi passen les hores, en un espectacle de diumenge a la tarda. Penso que podrien representar-hi una obra de teatre diferent, que aquesta ja me la conec massa bé: dos holandesos, poc cremats, miren un mapa rebregat; una parella de japonesos, amb l’esquena ben recta, somriu a una càmera no gaire moderna; un home que fa cara de cansat frena el cotxet i el seu fill es posa a bramar de l’ensurt.

Deixo el llibre que he comprat al meu costat, al damunt del quart escaló. És de Katherine Mansfield, i llegir-lo i llegir-la em fa una il·lusió espantosa. «La llum del cel és foc a terra»(Vetura Ametlles); fa calor, però això no és cap obstacle per a tots els lectors que, emocionats, passegen pels llibres i, per tant, també pels somnis. Tanco els ulls i, de sobte, tot és clar. La pau deu ser això.

Però dura poc. Unes passes properes em trasbalsen, i la meva ment torna a Barcelona. Una dona corre amb el meu llibre a la mà. Porta un mocador vermell al cap, que li tapa la meitat de la cara. La meva primera reacció vessa de ràbia:

—«Si goséssiu saber tant com goseu posseir!» (Carles Riba)

Cap resposta. La dona desapareix de la meva visió. Adéu, Katherine. Adéu, lladre de llibres. Espera, un moment. No ho entenc. No m’han explicat sempre que robar denota incivilitat? I que, en canvi, llegir ens fa més crítics i ens prepara per viure en societat? No ho entenc. Per què una lladre voldria robar un llibre? Quin gat amagat, o quina història amagada, deu haver-hi? M’excito amb aquests pensaments i l’enuig fuig.

«Les meves contradiccions són les meves esperances». Aquest any marxo de La Setmana sense cap llibre, però me n’enduc la lleugera confiança d’haver regalat a la lladre, encara que sense voler-ho, un munt de paraules especials. I és que, al cap i a la fi, el gran sentit de la literatura és poder compartir-la.

Berta Coll (Setembre 2018)

(Totes les cites han estat extretes de postals de la Institució de les Lletres Catalanes, que podeu trobar a La Setmana.)