“S’acaba el temps” per Mixa

Screen Shot 2018-10-02 at 17.22.44

“S’acaba el temps” per Mixa

Aquell dia la Xinting va aixecar-se aviat i va decidir que se’n sortiria, encara que tingués una feina de merda i el seu permís de feina estigués a punt de caducar.

Correcció: tenia una feina de merda, així, en passat, perquè avui era el seu últim dia. Tampoc és que l’entristís gaire deixar una centraleta d’atenció al client, sinó més aviat el fet d’haver fracassat en tots i cadascun dels seus intents de prosperar.

Mentre es prenia el seu sagrat té verd matutí, va obrir un dels seus bloc de notes i va escriure algunes idees que gairebé havia somiat aquell vespre. Va gargotejar algunes equacions i fórmules, i va tancar la llibreta preguntant-se com una amant de la ciència i la tecnologia havia acabat estudiant Empresarials. Ben senzill: pressió familiar i tota la pesca.

Però avui no volia capficar-se de bon matí. Així que per impedir que cap pensament negatiu ennuvolés el seu positiu propòsit, decidí anar en bicicleta a la feina. Va acabar d’esmorzar, es va vestir amb parsimònia, i agafà els auriculars de la diminuta tauleta del rebedor/menjador/cuina. Se’ls va posar de seguida. Semblava que els rabiüts i cridaners fills dels veïns encara no s’havien despertat, i no tenia ganes d’escoltar les seves habituals patuleies mentre baixava les escales.

Mentre tancava la porta va donar un cop d’ull a la seva llista de reproducció i escollí la cançó que li va semblar més motivadora de totes. Amb la música prou alta per no sentir el brogit dels cotxes, es va pujar a la bicicleta d’un salt i pedalejà amb força, amb la vista clavada a l’horitzó.

Només prestava atenció als semàfors, que aquell matí va tenir la sort de trobar tots en verd, disposats a pujar-li un mica la moral. Al seu voltat tot passava difuminat per la velocitat, com si fos ella l’única que en realitat es mogués.

Va entrar a l’oficina amb la vista fixa en la lletja moqueta de color gris fosc que s’estenia per tots els cubicles. La imaginació desbordant de la Xinting la va veure com un mar contaminat i ple de brossa que no la deixava surar (o potser impedia que acabés d’enfonsar-se del tot). Fos com fos, avui ho descobriria.

Amb passes decidides, es dirigí al seu espai sense saludar a ningú, amb la música encara a les orelles. Que s’atrevís a queixar-se’n, la jefa!, pensà mentre acabava de posar les escasses pertinences que tenia a l’escriptori en una petita caixa de cartró que havia deixat allà el dia anterior. Llavors no s’havia vist capaç d’acabar d’omplir-la, però aquell matí sí.

Just quan hi estava entaforant un esquifit cactus amb la pertinent etiqueta de l’Ikea encara enganxada, es fixà en que la llum del seu telèfon feia pampallugues. Tot posant-se un floc de cabells negres darrere l’orella, es va treure un dels auriculars i s’acostà el telèfon.

-Bon dia, està trucant al Servei d’Atenció al…

Quelcom la va interrompre o va fer que parés de parlar. Pocs segons després les celles se li havien arrufat, creant ones embravides sobre el seu front pàl·lid.

-Qui ha dit que era, vostè?

Més segons de silenci incrèdul.

-Com sap el meu nom?

-…

-Però es pot saber què…? Mireu, nois, si això és una broma no em fa cap gràcia… –començà a dir, tot traient-se l’altre auricular i aixecant veu i cos.

Però la frase queda suspesa en l’aire quan veu el que està succeint al seu davant. O més aviat el que no està succeint. Al seu voltant regna el silenci més absolut, malgrat estar rodejada de gent. Tothom sembla petrificat, com si haguessin decidit filmar un enorme i perfecte Mannequin Challenge.

Massa perfecte, de fet. Al seu davant, en Lluís la mira sense veure-la, congelat enmig d’una ensopegada que provoca que els papers que portava sortissin volant. Curiosament, han decidit fer cas omís a la gravetat i, per algun motiu que desconeix, resten immòbils a l’aire, just al seu davant. La Xinting, en trànsit, li passa la mà per la cara, però els ulls del seu company segueixen fixos en el desastre que ell acaba de produir.

Una mica més a la dreta, al toca pebrots de l’oficina se li està apunt de vessar tot el cafè al damunt de la impressora, però les primeres gotes carregades de cafeïna no volen allunyar-se massa de la vora del got.

Instintivament, toca a la seva companya a l’espatlla, la Magda, l’única que sap que no accediria mai a una broma tan pesada, si es que es tracta d’això, però ni s’immuta.

Tanca els ulls amb força, i quan els torna a obrir mira per la finestra, intentant dilucidar si està somiant. Però al carrer tot és pitjor. Els cotxes de fora no es mouen, tot i que el semàfor està en verd, i un colom aixeca el vol sense poder moure les ales.

Amb mans tremoloses, la Xinting torna a agafar el telèfon que ha deixat mal penjat. S’empassa la saliva abans de parlar.

-Això… això és real? –pregunta, encara que ja en sap la resposta.

-…

-Però com pots esperar que cregui que jo… és a dir… que tu ets jo?

La Xinting es tapa els ulls amb la mà lliure, aclaparada. Malauradament la resposta no sembla tranquil·litzar-la.

-Però com pots…? Això només ho sé j…

No pot acabar la frase, s’adona que està parlant amb un fil de veu.

S’aclareix la gola, intentant refer-se tan ràpid com pot. Si tot plegat és real… què més ho és?

-De veritat que tot això ho he causat jo? Vull dir… ho faré? – es corregeix, maldestre –doncs no sé pas com! –exclama sortint per uns segons de la seva bombolla d’incredulitat mentre la ràbia li tenyeix la veu- Vés per on, d’on vols que el tregui un invent que para el temps? … M’és igual com coi se digui! El meu permís acabarà aviat i m’acaben de fer fora de la feina! Si ja coneixes el futur bé que m’hauries pogut avisar abans! No, no, ara parlo jo! Et puc assegurar que de tots els dies en què t’hauries pogut aparèixer, aquest és el menys adient!

De cop i volta se sent invencible i amb l’adrenalina pels núvols.

-Per què vols saber si encara la tinc? És clar que no l’he llençat! Aquest mateix matí he escrit unes…

La Xinting es detura per enèsima vegada. Gairebé pot sentir com alguna cosa fa un espetec metafòric al seu interior i encaixa perfectament.

La Magda parpelleja i gairebé dóna un bot a la seva cadira quan sent l’udol. S’aixeca a corre cuita, just a temps per contemplar com el Pedro renega a tort i a dret. S’ha llençat tot el cafè accidentalment a l’entrecuix. A la seva dreta, el Lluís es rasca el cap amb cara de desconcert. Els papers que juraria haver llençat estan perfectament apilats enfront seu.

-Xinting, que ho has vist…? –pregunta la Magda, divertida. Però quan gira el cap comprova que la seva companya de feina s’ha esfumat. Engega la llum de l’escriptori (no es pot creure que ja sigui de nit) i troba un cactus escarransit amb un post-it a sobre, que diu…

Sé que me’n sortiré!

P.s. Magda, no t’oblidis de fer la Primitiva aquest vespre.

Petons,

X.